FIERE ED EVENTI | mercoledì 21 aprile 2021 01:13

FIERE ED EVENTI | 08 marzo 2021, 22:25

Fra le màscare del Carnevàl de Verona, gh’éra, e fòrsi, la gh’è ‘ncóra, ànca la màscara de “Marco Pàparèla”!

‘Na médàia de brónzo, del 1881, la ló réprodùse, có’, ‘n té le màne, ‘n fiàsco de vìn e ‘n gran bicér… Mèio de cusì, nó pódarìa èssar…!

Fra le màscare del Carnevàl de Verona, gh’éra, e fòrsi, la gh’è ‘ncóra, ànca la màscara de “Marco Pàparèla”!

 Médàia, dédicàda àla màscara “Marco Pàparéla”, ‘n ócasión del Carnevàl de Verona del 1881.

 

Come tùti i sa, nó l’è mìa fàçile savèr tùto – ànca, se gh’è ‘na mòta de sapienti! – però savémo che Verona la g’a ‘n gran Carnevàl, cónossùdo ànca a l’estero, e che sempre ‘l atìra n’a mòta de gente, par la só grandéssa e ‘l só spléndór…! Purtròpo, émo savù, che st’àno, dómìlavìntiùno, par via del malìngréto Corona virus, ‘l Carnevàl de Verona, có’ ’l só Vènardi gnòcolàr, se pódarà realizàrlo, fòrsi, ‘n giugno o, se la dédsgràssia del virus la cóntinuarà, ‘ncóra, ‘n sétèmbre… ‘Na bèla rògna…, par el Cómitato del Bacànàl e par Verona… ‘Ntànto, ‘l nóvo Papà del Gnòco, che’l vièn élèto, ogni àno, ’l gh’è zà e le sióre Màscare i-è zà prónte, par sfilàr… Tùto quésto, a parte, vóléimo parlàr de ‘na màscara veronese, de  la quàl, ànca se, da sèmpre, mé ‘ntérèsso de Carnevàl – disìme pùra che són ‘gnórante – nó ò mai séntì parlàr, sebèn, quando la Valeria l’éra pìcola, la portàva sempre, a Carnevàl, a San Zén, a San Zénéto e àle sfilàde dei càri…, che, al giorno de ancó, a dir la verità, i-è più eleganti e più bèi de alóra… Còsa vù-to fàr: ghé vól passiénsa: gh’è ci sa e ci nó sa…! La màscara ‘n questión, che, po', capìmose bèn,  l’è ‘n òmo, la sé ciàma “Marco Pàparèla” – vàrda ti, che bèl nome, che crédo che ’l derìva dirètamente dal fàto, che stó Marco ‘l dev’èssar sta ‘n gran ‘passionà de bòni piàti de “pàparéle ‘n bródo  –  bródo de bòni capòni e de stracùl de védél, còme ‘l scrìve ‘l brào Carlo Goldoni, néi só “Rustéghi” – e fìgadìni”…: ‘n primo, che’l préçéde la “péarà, có’ ‘l bóido de léngua e de mànzo, có’ mòrbido e parfumàdo códeghìn… Fòrsi, Vé dimandarì, come mai, m’è végnù ‘n ménte pròpio ‘l siór “Paparéla”… Càpe, la réspòsta l’è sempliçe: la mé ne pàrla ‘na médàia, che g’ò qua, davanti ai òci… e che, sènsa fòrsi, calchedùn ‘l cónossarà zà… Se tràta de ‘na bèla còniassión, mé pàr, ‘n brónzo, che, sul drìto, la rafigùra ‘l bùsto de “MARCO PAPARELA” – scrìta, che la sé tróva, ‘n semiçercolo, dessóra al bùsto – ‘vèndoghe, ne le màne, ‘n fiasco de vìn e ‘n bicér, paràltro, pitòsto grande…, cóme se usa a Carnevàl, méntra, sul rovèrso, in semiçircolàr, se lése:  CARNEVALE, sèguìdo, sóto, da ‘na stéla e, ‘ncóra, più sóto, su tre righe: DI VERONA 1881… A dir la verità, se tràta de ‘n bèl récòrdo, che però, parché se discóre – e mé pàr parfìn ‘mpóssibile, ma l’è cusìta – l’è sta tróvà, dal me amìgo, Franco Rebonato, clàsse 1939, sètànta àni fa, ‘n un campo de la Palassina, Verona, quando, nel mìlenóveçèntoçinqunàntauno, ‘l sé trovava là, da butéléto, dónca, a darghe ‘na màn, durante le vacànse, a só ssìo, a laoràr, nei campi… Cóme Franco ‘l mé l’a móstrà, sta médàia,  són restà squàsi ‘ncantà, ànca parché mé paréa ‘npóssibile che calchedùn, l’avésse pórtà al còl, adiritùra, ‘n mèzo ai campi, tànto de avèrla, parfìn, persa… Comunque, sta questión de la médàia, vàrda ti, l’è végnùda fóra, st’àno, pròpio, in perìodo de Carnevàl, còsa, che la mé fa pénsàr, come ànca nel mìleòtoçèntoótantaùno, i ghé tégnésse tànto àla gran Festa veronese dei gnòchi, fin al punto, de fàr fàr ‘na médàia cómemoratìva par Pàparéla – o sé l’à-lo fàta fàr lù? – che’l dèv’èssar sta considerà, ‘n alóra, ‘na gran màscara, par pódér védarla su ‘na cóniassión de sta sifàta…! Difàti, a dir la verità, a só tempo, i m’avéa contà che ‘na sióra màscara, de nome Pàparéla, a Carnevàl e ‘n çèrte altre feste, sempre, la cónpagnàva, figuràrse!, gnénte de mànco, che ‘l Barón de San Zénéto, ‘vèndoghe sempre a fiànco l’originàl Facanàpa… In mèrito, ànsi, mé dìgo contento de avér cónóssù ‘nca mì ‘n Facanàpa, se capìsse, ‘n sucessór del primo Facanàpa, nèi àni Sétànta del mìilenóveçènto, quando pórtàva, cóme ò dìto, prima, la bèla Valeria a védar le màscare… E finìmo, réngrassiàndo l’amìgo Rebonato, che ‘l n’a parlà de la só ‘ntéréssante médàia, che l’a ‘n’a fàto pénsàr al Carneval, désméntegàndo le desgràssie, che ‘l virus ‘l conitnua a próvocàr… Ma, par désméntegàr, de più, sta situassión, gódémose, magnàndo, come ‘l faséa de sécùro “Pàparéla”, bòni piàti de “pàparéle e figadìni”– mé vièn ‘n mente, quando me pòra màma la ‘npastàva farina e óvi fréschi, la faséa la sfóia, có’ la méscola e, po’, la taiàva, fìne, fìne, le paparèle, có’ ‘l córtèl, fàto, có’ ‘n tòco de fèro del ségón, dai contadini –  ‘cónpagnàdi da gran bicéri de bòn vìn…

Pierantonio Braggio

Prima Pagina|Archivio|Redazione|Invia un Comunicato Stampa|Pubblicità|Scrivi al Direttore